És una decisió intel·ligent l'avortament?

Segons Aristòtil, claríssimament que no, ja que per a ell és una determinació antinatural i, en el cas d'un embaràs no desitjat, fruit d'haver mantingut relacions sexuals per pur plaer, i no amb la finalitat de reproduir-se. És lògica la seva teoria que afirma que un embrió és un ésser en potència i que només és qüestió de temps perquè passi a ser un ésser en acte. No obstant això, sempre ha existit la polèmica de quan comença la vida i quan encara no, i no hi ha una única opinió moralment correcta. Jo, per exemple, crec que la vida comença quan un embrió passa a ser fetus, quan ja s'han format la major part dels òrgans, la forma del cos i les extremitats del futur nadó. Per tant, avortar molt ben justificadament abans d'aquest període (degut a una possible violació, un embaràs no desitjat, etc), és una decisió presa intel·ligentment. Indica maduresa per part de la mare o la parella en qüestió, perquè s'està valorant i predint el futur benestar i felicitat del nen, atenent a les circumstàncies socials i econòmiques amb què aquest naixerà; així com el benestar del seu entorn familiar.


(Laura Moya)

DIÀLEG MÈTODE SOCRÀTIC

Personatges

Glaucó: Paula Batalla

Gòrgies: Aina Murcia

Protàgores: Laura Moya

Sòcrates: Àlex Arellano

Primera escena: Conversa entre Pròtagores, Gòrgies i Glaucó

(Pròtagores i Gòrgies es troben parlant a l’àgora quan apareix Glaucó, inquiet i preocupat).

Gòrgies: Bon dia Glaucó, què et porta per a l’àgora aquest matí?

Prótagores: Pel vostre semblant crec que res de bo...

Glaucó: Doncs aquest cop l'encerteu benaventurat amic. Estic aquí en busca de l’ajuda d’un prestigiós assesor com vos, ja que em trobo entre l’espasa i la paret.

Prótagores: Quina és la causa del teu malestar ?

Gòrgies: Explica'ns la teva situació.

Glaucó: Doncs bé, tots sabeu la desgràcia que va colpejar casa meva fa dos dies amb la fatídica i estranya mort de la meva dona. El cas és que ha arribat a les meves orelles que el meu estimat amic Adimant mantenia, a les meves esquenes, relacions amoroses amb ella. El pitjor de tot és que ara la gent m’acusa del seu assassinat creient que, després de descobrir la veritat, vaig acabar amb la seva vida en un atac d'ira. Però us juro que les meves mans estan netes, que m’he assabentat d’aquesta relació després de la seva mort i que tinc greus sospites de que l’assassí hagi estat l'Adimant.

Protàgores: Bé, doncs jo et defensaré al judici, i creu-me que en sortirem victoriosos. Les paraules són l’arma més poderosa.

Gòrgies: (somrient, amb segones intencions): Però recorda que el do de la paraula no és gratuït.

Glaucó: Sí, sí, per descomptat. Us agraeixo la vostre ajuda. (Indignat). No sabeu la decepció que m’he endut de tot plegat... I jo incrèdul pensant-me que era un amic. Però vosaltres com enteneu l'amistat?

Protàgores:  No hi ha un definició prou clara de l’amistat, ni de qualsevol altre concepte. No hi ha un patró d’acció per considerar algú com un amic o no fer-ho, sinó que tot dependrà de la situació i de les seves circumstàncies.

Gòrgies: Cert. Per exemple, i atenent al teu cas, si haguessis sapigut abans la relació que mantenien la teva dona i el teu millor amic... amb qui t’haguessis enutjat més? Què hauries prioritzat? L’amor per la teva dona o l'amistat amb l'Adimant? Doncs bé, tot ve condicionat pel temps que fa que estàs casat, pel temps que fa que coneixes l'Adimant. Posan-te a la pell de l'Adimant, si tu estiguessis enamorat d’una dona... series un mal amic per desitjar estar amb ella, tenint en compte que contra els sentiments no s'hi pot fer res?

Glaucó: Vist des d'aquest punt de vista, tot és relatiu.

SEGONA ESCENA: Conversa entre Plató i Sòcrates

(Sòcrates està assegut sota les escales del temple de l’àgora. De sobte, apareix Glaucó).

Glaucó: Bon dia mestre, ara mateix venia de parlar amb Protàgores i Gòrgies.

Sòcrates:  I sobre què heu parlat?

Glaucó: Hem parlat sobre l’amistat.

Sòcrates: I a quina conclusió heu arribat?

Glaucó: A que tot és relatiu.

Sòcrates: Amic meu, com n’esteu d’equivocat...

Glaucó: A què us referiu?

Sòcrates: Doncs a que la veritat existeix, és universal i coneguda. Per tant, res és relatiu.

Glaucó: Per tant, segons la teva opinió, la veritable amistat es cognoscible?

Sòcrates: Efectivament, i aquest coneixement es troba amagat al teu interior. Ara el que hem de fer es fer-lo sortir a la llum. Si vols et puc fer de guia.

Glaucó: Em sembla bé.

Sòcrates: Et posaré un exemple: Dos amics es troben anant cap a una ciutat veïna, quan un grup de lladres els sorprèn. Un d’ells, envaït per la por, arrenca a córrer. Seria un bon amic?

Glaucó: És clar que no.

Sòcrates: Per tant, un bon amic és aquell amb qui es pot comptar en els mals moments, no?

Glaucó: Efectivament.

Sòcrates: Però amb un amic també has de poder riure i gaudir de la vida, oi?

Glaucó: Està clar.

Sòcrates: Arribats a aquest punt, un amic és també qui es deixa veure en el bons moments, no?

Glaucó: També.

Sòcrates: I si un amic està amb tu tant en els bons com en el mals moments, significa això que gaudeix de la teva companyia, però que també es preocupa per tu?

Glaucó: Així seria.

Sòcrates: Així doncs, un amic t’ajudaria a canvi de diners o ho faria perquè vol el millor per a tu?

Glaucó: Per la segona raó.

Sòcrates: Llavors, creus que Prótàgores, qui et cobra pels seus serveis, és amic teu?

Glaucó: Vist així...

Sócrates: De la mateixa manera que has vist que Protàgores no és amic teu, podríem anar refutant les falses concepcions d'amistat que has anat adquirint fins ara. Aleshores, un cop fet això, voldries buscar què és realment l'amistat, entenent-la com una idea única i universal, de manera que no tot és relatiu.

Glaucó: Certament.

Sòcrates: Bé, ara ja hem fet el pas més important, perquè ara saps que no saps què és l’amistat, però pots arribar a conèixer-la. El segon pas és arribar a ella, i quan estiguis preparat jo estaré disposat a ajudar-te.

Glaucó: Agraeixo les teves sàvies paraules, Sòcrates, però per avui ja tinc massa informació per assimilar. Quan em trobi preparat, vindré a tu...

Sòcrates: Ben fet, amic Glaucó. T’esperaré.

IDEES PRINCIPALS D'EDUARD PUNSET RELACIONADES AMB LA FILOSOFIA

En una entrevista feta a Eduard Punset, una de les preguntes proposades era: de totes les seves experiències viscudes al llarg dels seus 74 anys, amb quines idees que ha après de la vida es quedaria?

Punset es queda amb les següents:

1- Hem d'acceptar que hi ha preguntes que no saben contestar. De fet, per a ell, la ciència és molt important precisament perquè és capaç de sembrar la incertesa en un món ple de dogmes. I això està molt bé, ja que significa que hi ha dogmes equivocats que s'han de rectificar. Des de la perspectiva científica, un món dogmàtic és antinatural perquè si l'univers, la realitat, va canviant constantment, aleshores el coneixement també ho ha de fer.

2- Hi ha vida abans de la mort. Descobrir aquest simple i alhora complex fet ha sigut molt important. Sempre ens hem preguntat que hi ha després de la mort. Vida? Res? No ho sabem. Però del que si hem de prendre consciència és que, per tots els avenços que hem fet, l'esperança de vida humana ha anat augmentant considerablement i, per tant, tenim més temps a omplir, per cercar la felicitat i, com diu ell, per veure que "la felicitat està a la sala d'espera de la felicitat".

3- El llibre El Gen Egoista, de Richard Dawkins. En aquest llibre Dawkins demostra tota la teoria de l'evolució de Darwin i també fórmula la teoria que porta el títol del llibre, que nega la llibertat humana perquè tot està determinat pels gens (determinisme biològic).

ALTRES IDEES INTERESSANTS

•  Punset té una concepció contrària a la famosa cita de Descartes "Penso, després existeixo". Per aquest filòsof francès, l'única cosa que l'assegura que existeix sense cap dubte és el pensament conceptual. En canvi, per Eduard Punset primer "Existeixo i després penso", ja que gràcies a l'existència de les neurones el pensament és possible.
• Conèixer als demés és més fàcil que a un mateix. Per a Punset, el factor que ens ha fet més forts com a espècies i ens ha permès arribar fins ara és la nostra necessitat de relacionar-nos socialment. Però perquè qualsevol xarxa social funcioni (des de la família, passant pel cercle d'amics, i fins els companys de feina o els membres d'un partit polític) és fonamental que hi hagi força intel·ligència emocional per part dels seus membres.
• Hem d'acceptar els canvis d'opinió i no aferrar-nos sempre al que pensem, ni a reaccionar amb violència quan ens intenten fer veure les coses des d'una altra perspectiva. Tot i així, és molt difícil canviar els esquemes mentals d'una persona, sobretot si ja té una certa edat per la qual té massa interioritzada una forma de vida.
• Així com la bellesa és manca de dolor, la felicitat és manca de por.

(Laura Moya)

 

REFLEXIÓ SOBRE LES IDEES

1. Què són les idees?
Són entitats reals que constitueixen el model dels éssers del món sensible i contenen l'essència de totes les coses, així com la seva raó de ser. Estan organitzades jeràrquicament i presidides per la idea omniperfecta (el Bé), i són úniques, eternes, immutables, indivisibles, absolutes i universals. Totes elles formen el món real i el món sensible només n'és una còpia imperfecta.

2. De què estan fetes les idees?
Estan fetes de les formes ideals de tot el que existeix. També podríem concloure que són el punt àlgid del coneixement, ja que per captar-les hem d'utilitzar la raó i no els sentits. Només s'arriba a la idea suprema a través del camí d'ascens dialèctic (pujar idea per idea).

3. Com es formen? D'on provenen?
Segons Plató, ja naixem amb els conceptes d'aquestes formes ideals (innatisme), que provenen del món intel·ligible (el món real).

4. Quina relació tenen les nostres idees amb el món que ens envolta?
Els objectes sensibles del món que ens envolta reben, imperfeccionant-la, la projecció de les idees del món intel·ligible que ens hem format ja abans de néixer. Per tant, aquests objectes només reflexen, imiten o participen d'aquestes idees universals.

5. Té raó Plató? Inventem la realitat, o la descobrim?
Segons el meu punt de vista, descobrim la realitat, ja que és impossible inventar-se un concepte sense haver-se basat prèviament en un altre. Qualsevol cosa que creiem una invenció, en realitat és una imitació modificada d'una altre concepte. La natura és la que posa el "vel" a una veritat que li agrada amagar-se, i a través de la ciència podem destapar-lo. Així, per exemple, per a mi les teories científiques o disciplines com les matemàtiques sí que s'han inventat, però d'acord amb la realitat. Osigui, que a partir d'una realitat que ens ve donada, busquem les vies o els diferents mètodes que s'hi ajusten i que depenen totalment d'aquesta.

6. Tenim idees innates?
Segons Plató, sí que tenim idees innates; jo, per contra, crec que no. Penso que naixem amb instints, però, en quant a les idees, venim al món com una pàgina en blanc que es va escribint a través de les experiències viscudes. Primer percebem les còpies imperfectes de les idees a través dels sentits (ja que naixem en el món sensible) i després les associem amb les idees perfectes pròpiament dites, arribant a percebre, almenys, les idees del món sensible i les matemàtiques.

7. El món és producte de les idees, o les idees són producte del món?
Crec com Plató: el món sensible és producte de les idees, ja que aquestes contenen l'essència de tot el que existeix. Per veure-ho clar, només hem de pensar en un exemple: per un cavall blanc i per un cavall negre atribuïm la mateixa idea de cavall. Si les idees fossin producte del món sensible, tindríem una idea de cavall blanc i una altra de cavall negre, i no es així.

(Laura Moya)