1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (entre cinquanta i vuitanta paraules).
Aquest text pretén demostrar que no podem fer prediccions de futur basant-nos en l'experiència del passat, ja que, segons l'autor, si no podem tenir impressions d'un fet aquest no és vertader, i lògicament no podem tenir una impressió d'un fet futur. Per accentuar encara més aquesta posició, Hume ens posa com a protagonista a Adam (el primer home segons la Biblia), que no ha pogut aprendre res del món perquè la seva experiència és nul·la, encara que tingués molt d'enteniment. Tot i així, tant ell com nosaltres tenim capacitat zero de demostrar que una qüestió de fet es donarà, perquè sempre es pot donar el contrari del que estem predint.
2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents (entre deu i vint paraules en cada cas): [2 punts]
a) Aquesta conformitat és una qüestió de fet: Significa que no té perquè haver relació entre el passat i el futur; el fenòmen contrari pot ser possible.
b) Experiència: Conjunt de coneixements, de vivències, etc., que el l'individu acumula sobre la realitat, a partir del coneixement sensible.
3. Perquè diu Hume que: És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar essent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat?
Feu referència als aspectes del pensament de Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]
Hume afirma que ni Adam, ni cap altra home, per molts coneiments que tingui, no pot demostrar que els fenòmens naturals del futur han de seguir el passos dels del passat perquè això suposa una violació del seu principi de la còpia. Per Hume, només són veritat les idees que provenen d'una impressió. L'error de l'home ve en haver fonamentat la ciència i tot el seu coneixement quotidià en la connexió causa-efecte, quan en realitat, només ha percebut, mitjançant l'experiència, un hàbit o costum que la naturalesa ha seguit durant X anys. I és erroni perquè en associar tal hàbit a una relació causal, estem anant més enllà de l'experiència i qualifiquem a simples creences com a lleis internes de les coses que, com que sempre s'han donat en el passat, també s'han de donar en circumstàncies similars del futur. Per tant, la crítica al concepte de causa és una conseqüència necessària del criteri humeà de veritat (principi de la còpia). Però, com hem dit abans, sovint fem prediccions sobre coses que succeïran en un futur que no ens fonamentem cap argument sòlid per fer-ho, atès que no estem dotats de tenir impressions sobre el futur. Aquest tipus de proposicions s'anomenen qüestions de fet i és perillós aferrar-se a elles per explicar el que passarà, ja que el contrari del que afirmen sempre es pot donar. Ens convindria que no fos així perquè són el tipus de proposicions més útils per a nosaltres, però, malauradament, les úniques proposicions que permeten prediccions fiables són les relacions d'idees, osigui, veritats matemàtiques geometètriques (que no ens aporten informació gaire útil per enfrontar-nos amb el que passarà). Vegem tot això amb un exemple:
Quan jo dic " Ara que arriba l'estiu, em posaré els vestits de tirants i els pantalons curts a primera fila de l'armari perquè seran dies de calor", per què puc suposar (però no saber amb absoluta certesa) la causa de coses que encara no han succeït? La resposta és que tinc una experiència interior que afirma que cada vegada que ha succeít A (és estiu) ha succeït B (fa calor) i d'aquí en construïm un binomi immutable sense cap fonament sòlid. Indegudament creiem que la causa és la connexió necessària entre A i B: "Quan és estiu fa calor". Però, segons Hume, aquesta connexió no és comprovable. Senzillament ens hem acostumat a creure-ho. Però, obviament, creure no és saber, sinó suposar.
4. Compareu la teoria del coneixement que es desprèn d'aquest text de Hume amb la teoria del coneixement d'algun altre filòsof. [2 punts]
Hume era empirista. L'empirisme, igual que el racionalisme, se centra en el coneixement i en la manera en què coneixem, així com en els materials que està fet el coneixement. Hume distingeix dos tipus de percepcions: impressions i idees. Les impressions són les dades immediates d'una experiència sensible, mentre que les idees són les còpies afeblides que queden en la nostra ment després d'una experiència sensible. Critica la metafísica, i nega l'existència de la idea de substància, ja que no es correspon amb cap experiència sensible.
Per Descartes, el mètode de coneixement eren les matemàtiques. Hume creu que el coneixement és probable. Descartes creu en l'existència d'una idees innates en l'ésser humà, veritats innegables i segures; cosa que Hume nega, ja que per a ell la ment humana en néixer és com un llibre en blanc en el qual es va escrivint a través de l'experiència sensible.Per Descartes el criteri de debò era l'evidència: alguna cosa existeix quan la raó ho veu com a evident, clar i diferent. Per Hume el criteri de debò era el criteri de la correspondència: alguna cosa existeix quan es correspon amb una experiència sensible. Per a tots dos filòsofs, el coneixement és el coneixement d'idees, però tenen diferents conceptes d'idees. Descartes pensa que una idea és una espècie de lent a través de la qual veiem el realment existent; per Hume és una còpia afeblida que queda en la nostra ment després d'una experiència sensible.
Així doncs, la postura de Hume porta a l'escepticisme i al fenomenisme.
(Laura Moya)