Comentari de text Hume (Laura Moya)

És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar essent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui fals: és possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que Adam no podria tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur hagi d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podrem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada, no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta experiència, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells —passat i futur. Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut, i que assegurem sense cap prova. (David Hume: Resum del llibre “Tractat  sobre la naturalesa humana”) 
 
  1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (entre cinquanta i vuitanta paraules).


Aquest text pretén demostrar que no podem fer prediccions de futur basant-nos en l'experiència del passat, ja que, segons l'autor, si no podem tenir impressions d'un fet aquest no és vertader, i lògicament no podem tenir una impressió d'un fet futur. Per accentuar encara més aquesta posició, Hume ens posa com a protagonista a Adam (el primer home segons la Biblia), que no ha pogut aprendre res del món perquè la seva experiència és nul·la, encara que tingués molt d'enteniment. Tot i així, tant ell com nosaltres tenim capacitat zero de demostrar que una qüestió de fet es donarà, perquè sempre es pot donar el contrari del que estem predint.

2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents (entre deu i vint paraules en cada cas): [2 punts]

a) Aquesta conformitat és una qüestió de fet: Significa que no té perquè haver relació entre el passat i el futur; el fenòmen contrari pot ser possible.

b) Experiència: Conjunt de coneixements, de vivències, etc., que el l'individu acumula sobre la realitat, a partir del coneixement sensible.

3. Perquè diu Hume que: És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar essent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat?

Feu referència als aspectes del pensament de Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]

Hume afirma que ni Adam, ni cap altra home, per molts coneiments que tingui, no pot demostrar que els fenòmens naturals del futur han de seguir el passos dels del passat perquè això suposa una violació del seu principi de la còpia. Per Hume, només són veritat les idees que provenen d'una impressió. L'error de l'home ve en haver fonamentat la ciència i tot el seu coneixement quotidià en la connexió causa-efecte, quan en realitat, només ha percebut, mitjançant l'experiència, un hàbit o costum que la naturalesa ha seguit durant X anys. I és erroni perquè en associar tal hàbit a una relació causal, estem anant més enllà de l'experiència i qualifiquem a simples creences com a lleis internes de les coses que, com que sempre s'han donat en el passat, també s'han de donar en circumstàncies similars del futur. Per tant, la crítica al concepte de causa és una conseqüència necessària del criteri humeà de veritat (principi de la còpia). Però, com hem dit abans, sovint fem prediccions sobre coses que succeïran en un futur que no ens fonamentem cap argument sòlid per fer-ho, atès que no estem dotats de tenir impressions sobre el futur. Aquest tipus de proposicions s'anomenen qüestions de fet i és perillós aferrar-se a elles per explicar el que passarà, ja que el contrari del que afirmen sempre es pot donar. Ens convindria que no fos així perquè són el tipus de proposicions més útils per a nosaltres, però, malauradament, les úniques proposicions que permeten prediccions fiables són les relacions d'idees, osigui, veritats matemàtiques geometètriques (que no ens aporten informació gaire útil per enfrontar-nos amb el que passarà). Vegem tot això amb un exemple:

Quan jo dic  " Ara que arriba l'estiu, em posaré els vestits de tirants i els pantalons curts a primera fila de l'armari perquè seran dies de calor", per què puc suposar (però no saber amb absoluta certesa) la causa de coses que encara no han succeït? La resposta és que tinc una experiència interior que afirma que cada vegada que ha succeít A (és estiu) ha succeït B (fa calor) i d'aquí en construïm un binomi immutable sense cap fonament sòlid. Indegudament creiem que la causa és la connexió necessària entre A i B: "Quan és estiu fa calor". Però, segons Hume, aquesta connexió no és comprovable. Senzillament ens hem acostumat a creure-ho. Però, obviament, creure no és saber, sinó suposar.

4. Compareu la teoria del coneixement que es desprèn d'aquest text de Hume amb la teoria del coneixement d'algun altre filòsof. [2 punts]

Hume era empirista. L'empirisme, igual que el racionalisme, se centra en el coneixement i en la manera en què coneixem, així com en els materials que està fet el coneixement. Hume distingeix dos tipus de percepcions: impressions i idees. Les impressions són les dades immediates d'una experiència sensible, mentre que les idees són les còpies afeblides que queden en la nostra ment després d'una experiència sensible. Critica la metafísica, i nega l'existència de la idea de substància, ja que no es correspon amb cap experiència sensible.

Per Descartes, el mètode de coneixement eren les matemàtiques. Hume creu que el coneixement és probable. Descartes creu en l'existència d'una idees innates en l'ésser humà, veritats innegables i segures; cosa que Hume nega, ja que per a ell la ment humana en néixer és com un llibre en blanc en el qual es va escrivint a través de l'experiència sensible.Per Descartes el criteri de debò era l'evidència: alguna cosa existeix quan la raó ho veu com a evident, clar i diferent. Per Hume el criteri de debò era el criteri de la correspondència: alguna cosa existeix quan es correspon amb una experiència sensible. Per a tots dos filòsofs, el coneixement és el coneixement d'idees, però tenen diferents conceptes d'idees. Descartes pensa que una idea és una espècie de lent a través de la qual veiem el realment existent; per Hume és una còpia afeblida que queda en la nostra ment després d'una experiència sensible.
Així doncs, la postura de Hume porta a l'escepticisme i al fenomenisme.

(Laura Moya)

Comentari de text Hume ( Aina Murcia)

COMENTARI DE TEXT (7 punts)
És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar essent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui fals: és possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que Adam no podria tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur hagi d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podrem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada, no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta experiència, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells —passat i futur. Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova,en absolut, i que assegurem sense cap prova. (David Hume: Resum d’un llibre titulat “Tractat sobre la naturalesa humana”)


1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (entre cinquanta i vuitanta paraules). [2 punts]
El text anuncia la ideaque l'ésser humà no pot fer prediccions sobre el futur,ja que tota la informació que té la recull de l'experiència i aquesta pertany al passat o al present, intentar predir al futur a partir de relacionar una possible situació futura amb una experiència no seria una prova vàlida.


2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents (entre deu i vint paraules en cada cas): [2 punts]


a.) Aquesta conformitat és una qüestió de fet: afirmació que pot ser falsa però no contradictòria
b) experiència: informació extreta a partir dels sentits que utilitzem per compendre el nón.


3. Perquè diu Hume que: És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar essent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat? Feu referència als aspectes del pensament de Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]
Segons Hume hi ha dos tipus de percepcions :les impressions i les idees.Les impresssion son intenses però efimeres i és la seva " marca " el que produeix la idea. Per tant si una impressió no ha tingut lloc en el passat no en podem tenir la idea, donat el fet que Hume no creia en l'Innatisme si no que naixem amb la ment en blanc que es va omplint amb les impresions i apartir de la memòria les podem transformar en idees que posteriorment les podem relacionar entre elles per estrcuturar el nostre coneixèment acabem a la conclusió que Adam al ser el primer ésser humà  no té cap experiència sobre el curs de la naturales, a més tot i tenint les experiències necessàries per comprendre el funcionament de la naturalesa tampoc podriem fer la predicció que la naturalesa segueix essent el mateix d'una manera uniforme ja que no podem saber si el futur estarà d'acord amb al passat perque no tenim probes empíriques al respecte, Hume creu que l'ésser humà no pot fer prediccions exeptuant el cas dels vidents és a dir que Adam com a ésser huma que és no podria demostrar aquest fet


4. Compareu la teoria del coneixement que es desprèn d'aquest text de Hume amb la teoria del coneixement d'algun altre filòsof. [2 punts


La teoria del coneixement de Hume és empirista idem que la de Aristòtil, ja que afirmen que el coneixement sorgeix de l'experiència rebutjant les idees que no poguem extreure d'aquesta.Tot i així les seves teories resulten bastan diferents, per Hume a partir dels sentits n'extraurem les impressions que a partir de la memòria servirant per crear i relacionar les idees, per Aristòtil en canvi creu que a partir dels sentits aconseguim imatges particulars que anem emagatzamant en la nostre memòria,i a partir d'extreure les peculiaritats de cada imatge particular arribem a una imatge universal que ens servirà per catalogar en el nostre pensamnet les diferents imatges que posteriorment extreurem de la realitat a partir dels sentits. Hume i Aristòtil es separan per a la seva concepció de la ciència,Aristótil és un ferm denfensor d'aquesta i creu que és universal i necessària mentre que Hume nega la conexió entre causa i efecte de manera que no accepta les lleis científiques universals ja que no han estat aplicades ni desmotrades empiricament en tots els casos, i com que no en tenim una impressió no podem afirmar que sempre es compleixi

Comentari de text Descartes (Aina Murcia)

Però, allò que fa que molts pensin que és difícil conèixer el que és Déu, i fins i tot el que és la seva ànima, és que no eleven mai el seu esperit per damunt de les coses sensibles i que estan tan acostumats a no considerar res si no és imaginant-ho —que és una manera de pensar apropiada per a les coses materials— que tot allò que no és imaginable els sembla que és inintel·ligible. Cosa que és bastant palesa pel fet que, fins i tot els filòsofs, admeten com a màxima a les escoles que no hi ha res en l’enteniment que no hagi estat anteriorment en els sentits, on, tanmateix, és segur que mai no han estat les idees de Déu i de l’ànima. I em sembla que aquells que volen usar la imaginació per comprendre-les fan igual com si, per sentir els sons o flairar les olors, volguessin servir- se dels ulls; i amb aquesta diferència afegida: que el sentit de la vista no ens assegura pas menys que l’olfacte o l’oïda la veritat dels seus objectes respectius, mentre que ni la imaginació ni els sentits ens poden assegurar mai res si no hi intervé l’enteniment. (René DESCARTES.El discurs del mètode, IV)


1. Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules– les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.
Aquest fragment pertenyent el discurs del mètode és uns crítica a l'ús de la imaginació per compendre les idees de l'ànima i de Déu.Ja que aquesta es basa en la informació extreta a partir dels sentits i pertant només seria útil per entendre coses sensibles i no  pas per compendre idees que no provenen de coses materials. 

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions –al voltant de 5-15 paraules en cada cas: 

- Inintel·ligible: és quelcom que no es pot concebre 
- Imaginació: capacitat d 'invenció a partir de la informació que provè dels sentits

3. Per què diu Descartes que els sentits no ens poden assegurar mai res si no hi intervé l’enteniment. (En la vostra resposta, haureu de referir-vos als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)
Descartes és el creador del dubte metòdic a partir del qual pretén arribar a una primera veritat dubtant de tot el que no sigui ni clar ni distint.El primer motiu de dubte de Descartes precisament són els sentits,Descartes té la certesa de que els sentits ens enganyen ,afectes óptics com la refrecció d'un objecte en un vas d' aigua ,demostra que els sentits capten imatges enganyoses i que no ens en poden fiar.Així dons els sentis no poden assegurar res ,així doncs que assegura les coses?. A partir del dubte metòdic Descartes arriba a la primera veritat " penso pertant existeixo", d'aquesta veritat extreu que ell existeix i que és una cosa pensant, i és através del pensament i  seguint el mètode Cartesià i les seves quatre parts(evidència ,anàlisi ,síntesi, enumeració) és com realment podem concebre les coses , i pertant entendre les idees de Déu i ànima, ja que al no ser materials no hauriem d'utilitzar la imaginació per proposar possibilitats sinó arribar a una conclusió tant distinta i clara que l'acceptem com a veritat. Com el fet que Déu ha d'existir ja que l'imaginem infinit i no podem imaginar una cosa que no coneixem( a través dels sentits) ja que nosaltres sóm éssers finits,pertant l'única possibilitat és que Deu aixi introduit aquesta idea en a nostre consciència. I és Deu qui ens assegura la veritat de la informació adquirida per la res cogitans,és adir els sentits,ja que Déu és un ésser infinit i pertant perfecte, i un ésser perfecte no pot ser enganyador

4. Relacioneu el tema del text amb una altra visió filosòfica d'aquest mateix tema.

Descartes comparteix el concepte de no fiar-nos dels sentits amb el filòsof Plató,aquest filòsof a partir del plantaixement de Heràclit que el món fluia constantment i que pertant no podiem pensar un objecta o concepta ja que aquest canviava va arribar a la conclusió de que havia d'existir un univers odeal i inteligible independent de les coses que podem percebre a partir dels nostres sentits on existicin les idees inmutables i eternes que fossin model de copia dels objectes sensibles ( del món "real" ).Davant aquesta divisió de la realitat en dos móns,el món sensible i el de les idees el primer queda reduit a una ombra del món intel·ligible ,un món aparent i imperfecte a partir del qual no podem arribar a la veritat. Per tant fent ús dels sentits només captariem les copies del món de les idees i no aconseguiriem a arribar a la meta: el descobriment de la veritat.Ja que segons Descartes i Plató i contrariament als Sofistes existeix la veritat,però segons aquests autors i contraris a empiristes com Hume, per aconseguir-ho hem de fer ús de la raó i no dels nostres sentits.

5. Creieu que Descartes té raó en relació amb el que diu en aquest text? Raoneu la resposta.

És díficil no caure en la tentació de pensar en el geni Maligne de Descartes i que vivim en un món " Matrix" que realment no és veritable,però no crec que el raonament de Descartes sigui el correcte.És cert fins a un punt que els nostres sentits ens enganyen, no tenim un cervell perfecte que sigui capaç de donar sentit a tot alló que pugui captar la nostre vista,oïda,olfacte,etc. i realment potser no veiem el món com és en realitat però l'afirmació de la nostre existència a partir de Déu potser tampoc és certa.Descartes arriba a la conclusió de la seva existència a partir de l'afirmació que nosaltres tenim la idea d'infinit sent éssers finits i aixó seria impossible sense que un ésser infinit ens l'hagués introduit,però realment tenim un concepte d'infinit?Tothom parla de que l'Univers és infinit però realment ningú és capaç d'entendre el concepte d'infinit,l'apliquem com a una idea contrària a la finitud que és el que coneixem però no l'entenem com a una idea en si,ja que sóm éssers finits i no tenim aquesta capacitat, pertant crec que realment no entem l'infinit i Déu no ens ha inculcat aquesta idea. I si Déu no ens assegura la nostre existència ja que ell no ens enganyaria,que ens l'assegura?.Crec que ens l'assegura la ciència,quan Descartes apolla les teories de Newton per reduir al món a fisica o química no està tant allunyat de la realitat, els càlculs,els nombres són capaços de donar sentit a alló que va més enllà dels nostres sentits. En conclusió,estic d'acord que els sentits no són perfectes i pertant potser no són una font fiable,però hi ha altres vies per arribar a la veritat de les coses sense afirmar l'existència de Déu,pel que fa a que assegura la nostra pròpia existència doncs he d'admetre que no n'estic segura,i que potser ara no estic escribint un comentari de text,però davant la magnitud de la naturalesa i la "realitat" crec que seria realment difícil que tot això fos una simple invenció del meu cervell o de la meva ànima.

Comentari de text Descartes (Laura Moya)

Però, allò que fa que molts pensin que és difícil conèixer el que és Déu, i fins i tot el que és la seva ànima, és que no eleven mai el seu esperit per damunt de les coses sensibles i que estan tan acostumats a no considerar res si no és imaginant-ho —que és una manera de pensar apropiada per a les coses materials— que tot allò que no és imaginable els sembla que és inintel·ligible. Cosa que és bastant palesa pel fet que, fins i tot els filòsofs, admeten com a màxima a les escoles que no hi ha res en l’enteniment que no hagi estat anteriorment en els sentits, on, tanmateix, és segur que mai no han estat les idees de Déu i de l’ànima. I em sembla que aquells que volen usar la imaginació per comprendre-les fan igual com si, per sentir els sons o flairar les olors, volguessin servir- se dels ulls; i amb aquesta diferència afegida: que el sentit de la vista no ens assegura pas menys que l’olfacte o l’oïda la veritat dels seus objectes respectius, mentre que ni la imaginació ni els sentits ens poden assegurar mai res si no hi intervé l’enteniment. (René DESCARTES.El discurs del mètode, IV)

1. Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules– les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.  

En aquest text, Descartes critica a l'empirisme -en concret, a la seva superficialitat pel que fa al coneixement-, ja que, segons aquest corrent de pensament filosòfic, només podem obtenir coneixement a través dels sentits, i per tant tot allò que no podem imaginar no existeix. Descartes defineix com a ignorants als empiristes, perquè compara el seu mètode per arribar a conèixer Déu amb algú que, per exemple, intenta olorar una flor amb els ulls o amb qualsevol altre sentit que no és l'olfacte. A més, el filòsof afegeix que limitar-se únicament al coneixement sensible és enganyós, ja que tan sols amb la raó podrem arribar a l'autèntica veritat de les coses.

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions –al voltant de 5-15 paraules en cada cas:
- Inintel·ligible: que no es pot entendre. Impossible de distingir amb la intel·ligència.
- Imaginació: imatge que es forma en la ment d'un cos material captat prèviament pels sentits.

3. Per què diu Descartes que els sentits no ens poden assegurar mai res si no hi intervé l’enteniment. (En la vostra resposta, haureu de referir-vos als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text).


 

Descartes diu que els sentits “no ens poden assegurar res si no hi intervé l’enteniment” perquè el coneixement sensible és limitat, i cal dubtar-ne. De fet, és el primer aspecte que posa en dubte en el seu dubte metòdic, i demostra la poca fiabilitat del que percebem pels sentits mitjançant el seu anàlisi del tros de cera. Només la raó pot vèncer la ignorància i el dubte, però per sí mateixa no pot descobrir la veritat, sinó que necessita un mètode apropiat. Segurament, tots els que proven la inexistència de Déu no estan racionalitzant correctament, i no són capaces de concebre realitats metafísiques, més enllà del món material. Però, segons Descartes, l'existència de Déu és fonamental perquè és la garantia que ens assegura la veracitat de les coses mentre un mateix no està pensant. Això és perquè "cogito, ergo sum", la primera veritat a la qual el filòsof arriba, només afirma l'existència com a conseqüència del pensament. Segons ell, una prova que Déu és una realitat es troba en el fet que nosaltres, que som éssers imperfectes, d'alguna manera tenim a les nostres ments a Déu, i sempre l'associem a la perfecció. Però és lògic que un ésser imperfecte no pot haver-se creat la idea d'un ésser perfecte per sí mateix. En conseqüència, això vol dir que ha estat Déu qui ens ha posat aquesta idea a la nostra ment com a segell d'haver creat el nostre món (Déu és una idea innata).

4. Relacioneu el tema del text amb una altra visió filosòfica d'aquest mateix tema.


Aquest text es podria relacionar amb molts filòsofs, però la relació més directa que trobem és amb Aristòtil. En primer lloc, tant Plató com Descartes coincideixen a lluitar contra aquelles escoles filosòfiques que neguen l'existència o la incognoscibilitat de la veritat. Així, el filòsof grec s'enfronta al relativisme dels sofistes que considera que no existeixen veritats absolutes. En la mateixa línia, Descartes cerca refusar l'escepticisme d'autors com Montaigne, que sosté que l'ésser humà no pot conèixer la veritat. Tots dos filòsofs comparteixen una especial predilecció per les matemàtiques: en el cas de Plató, mitjançant la influència del pitagorisme, el coneixement dels objectes matemàtics és un pas intermedi per al coneixement de les Idees.

De la mateixa manera Descartes, a causa de la seva formació matemàtica, considera que el coneixement matemàtic és una forma de coneixement modèlic del que ha de prendre nota la filosofia per reconstruir tot l'edifici del saber. Per a tots dos filòsofs conèixer és conèixer l'universal. Però, com caracteritzem l'universal? Tots dos filòsofs ens parlen d'idees però la caracterització que fan d'aquestes és diferent. En Plató, les idees són entitats subsistents que es troben en un món apart, no en la ment del subjecte de coneixement. Per a Descartes, al contrari, les idees són mentals, és a dir, són continguts de consciència.

Els dos autors comparteixen la idea que l'experiència sensible no és una forma adequada de coneixement: així Plató ens diu que el filòsof ha de deixar el coneixement sensible (la caverna) per centrar-se en el coneixement intel·ligible. De la mateixa manera, el filòsof francès considera que el coneixement dels sentits, l'experiència sensible no és una forma de coneixement vàlida, ja que la sensibilitat ens pot enganyar.
Aquesta espècie d'antiempirisme fa que coincideixin en la idea que la ment no és un paper en blanc. En els dos pensadors existeixen idees innates dins de la nostra ment principis evidents que l'origen dels quals no es troba en l'experiència. Com a conclusió, tots dos busquen canviar amb la filosofia el món que els envolta.

5. Creieu que Descartes té raó en relació amb el que diu en aquest text? Raoneu la resposta.

Després d'haver llegit el text, no estic conforme amb alguns arguments esmentats per Descartes. D'entrada, el filòsof afirma l'existència de Déu, però no el posa en dubte prèviament. És evident que els sentits ens enganyen i que la racionalitat de Descartes s'ha d'aplicar necessàriament per trobar realitats científiques, les que regeixen el nostre món tal com no el podem veure degut a les nostres limitacions sensorials. Però, en part, hem pogut arribar fins aquestes realitats perquè a partir de les nostres experiències sensorials i l'ús de la raó hem estat capaços d'indagar en fenòmens aparentment fora del nostre abast, que en un principi no encaixaven si ens basàvem només en els nostres sentits, que els avenços científics i tecnològics han fet possible. És a dir, no podem basar-nos en el coneixement sensorial (sinó del racional), però el necessitem com a punt de partida per fomentar hipòtesis i refutar-les en el cas que no es compleixin.

(Laura Moya)