Comentari de text Hume (Laura Moya)

És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar essent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui fals: és possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que Adam no podria tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur hagi d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podrem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada, no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta experiència, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells —passat i futur. Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut, i que assegurem sense cap prova. (David Hume: Resum del llibre “Tractat  sobre la naturalesa humana”) 
 
  1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (entre cinquanta i vuitanta paraules).


Aquest text pretén demostrar que no podem fer prediccions de futur basant-nos en l'experiència del passat, ja que, segons l'autor, si no podem tenir impressions d'un fet aquest no és vertader, i lògicament no podem tenir una impressió d'un fet futur. Per accentuar encara més aquesta posició, Hume ens posa com a protagonista a Adam (el primer home segons la Biblia), que no ha pogut aprendre res del món perquè la seva experiència és nul·la, encara que tingués molt d'enteniment. Tot i així, tant ell com nosaltres tenim capacitat zero de demostrar que una qüestió de fet es donarà, perquè sempre es pot donar el contrari del que estem predint.

2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents (entre deu i vint paraules en cada cas): [2 punts]

a) Aquesta conformitat és una qüestió de fet: Significa que no té perquè haver relació entre el passat i el futur; el fenòmen contrari pot ser possible.

b) Experiència: Conjunt de coneixements, de vivències, etc., que el l'individu acumula sobre la realitat, a partir del coneixement sensible.

3. Perquè diu Hume que: És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar essent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat?

Feu referència als aspectes del pensament de Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]

Hume afirma que ni Adam, ni cap altra home, per molts coneiments que tingui, no pot demostrar que els fenòmens naturals del futur han de seguir el passos dels del passat perquè això suposa una violació del seu principi de la còpia. Per Hume, només són veritat les idees que provenen d'una impressió. L'error de l'home ve en haver fonamentat la ciència i tot el seu coneixement quotidià en la connexió causa-efecte, quan en realitat, només ha percebut, mitjançant l'experiència, un hàbit o costum que la naturalesa ha seguit durant X anys. I és erroni perquè en associar tal hàbit a una relació causal, estem anant més enllà de l'experiència i qualifiquem a simples creences com a lleis internes de les coses que, com que sempre s'han donat en el passat, també s'han de donar en circumstàncies similars del futur. Per tant, la crítica al concepte de causa és una conseqüència necessària del criteri humeà de veritat (principi de la còpia). Però, com hem dit abans, sovint fem prediccions sobre coses que succeïran en un futur que no ens fonamentem cap argument sòlid per fer-ho, atès que no estem dotats de tenir impressions sobre el futur. Aquest tipus de proposicions s'anomenen qüestions de fet i és perillós aferrar-se a elles per explicar el que passarà, ja que el contrari del que afirmen sempre es pot donar. Ens convindria que no fos així perquè són el tipus de proposicions més útils per a nosaltres, però, malauradament, les úniques proposicions que permeten prediccions fiables són les relacions d'idees, osigui, veritats matemàtiques geometètriques (que no ens aporten informació gaire útil per enfrontar-nos amb el que passarà). Vegem tot això amb un exemple:

Quan jo dic  " Ara que arriba l'estiu, em posaré els vestits de tirants i els pantalons curts a primera fila de l'armari perquè seran dies de calor", per què puc suposar (però no saber amb absoluta certesa) la causa de coses que encara no han succeït? La resposta és que tinc una experiència interior que afirma que cada vegada que ha succeít A (és estiu) ha succeït B (fa calor) i d'aquí en construïm un binomi immutable sense cap fonament sòlid. Indegudament creiem que la causa és la connexió necessària entre A i B: "Quan és estiu fa calor". Però, segons Hume, aquesta connexió no és comprovable. Senzillament ens hem acostumat a creure-ho. Però, obviament, creure no és saber, sinó suposar.

4. Compareu la teoria del coneixement que es desprèn d'aquest text de Hume amb la teoria del coneixement d'algun altre filòsof. [2 punts]

Hume era empirista. L'empirisme, igual que el racionalisme, se centra en el coneixement i en la manera en què coneixem, així com en els materials que està fet el coneixement. Hume distingeix dos tipus de percepcions: impressions i idees. Les impressions són les dades immediates d'una experiència sensible, mentre que les idees són les còpies afeblides que queden en la nostra ment després d'una experiència sensible. Critica la metafísica, i nega l'existència de la idea de substància, ja que no es correspon amb cap experiència sensible.

Per Descartes, el mètode de coneixement eren les matemàtiques. Hume creu que el coneixement és probable. Descartes creu en l'existència d'una idees innates en l'ésser humà, veritats innegables i segures; cosa que Hume nega, ja que per a ell la ment humana en néixer és com un llibre en blanc en el qual es va escrivint a través de l'experiència sensible.Per Descartes el criteri de debò era l'evidència: alguna cosa existeix quan la raó ho veu com a evident, clar i diferent. Per Hume el criteri de debò era el criteri de la correspondència: alguna cosa existeix quan es correspon amb una experiència sensible. Per a tots dos filòsofs, el coneixement és el coneixement d'idees, però tenen diferents conceptes d'idees. Descartes pensa que una idea és una espècie de lent a través de la qual veiem el realment existent; per Hume és una còpia afeblida que queda en la nostra ment després d'una experiència sensible.
Així doncs, la postura de Hume porta a l'escepticisme i al fenomenisme.

(Laura Moya)

Comentari de text Hume ( Aina Murcia)

COMENTARI DE TEXT (7 punts)
És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar essent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui fals: és possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que Adam no podria tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur hagi d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podrem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada, no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta experiència, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells —passat i futur. Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova,en absolut, i que assegurem sense cap prova. (David Hume: Resum d’un llibre titulat “Tractat sobre la naturalesa humana”)


1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (entre cinquanta i vuitanta paraules). [2 punts]
El text anuncia la ideaque l'ésser humà no pot fer prediccions sobre el futur,ja que tota la informació que té la recull de l'experiència i aquesta pertany al passat o al present, intentar predir al futur a partir de relacionar una possible situació futura amb una experiència no seria una prova vàlida.


2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents (entre deu i vint paraules en cada cas): [2 punts]


a.) Aquesta conformitat és una qüestió de fet: afirmació que pot ser falsa però no contradictòria
b) experiència: informació extreta a partir dels sentits que utilitzem per compendre el nón.


3. Perquè diu Hume que: És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar essent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat? Feu referència als aspectes del pensament de Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]
Segons Hume hi ha dos tipus de percepcions :les impressions i les idees.Les impresssion son intenses però efimeres i és la seva " marca " el que produeix la idea. Per tant si una impressió no ha tingut lloc en el passat no en podem tenir la idea, donat el fet que Hume no creia en l'Innatisme si no que naixem amb la ment en blanc que es va omplint amb les impresions i apartir de la memòria les podem transformar en idees que posteriorment les podem relacionar entre elles per estrcuturar el nostre coneixèment acabem a la conclusió que Adam al ser el primer ésser humà  no té cap experiència sobre el curs de la naturales, a més tot i tenint les experiències necessàries per comprendre el funcionament de la naturalesa tampoc podriem fer la predicció que la naturalesa segueix essent el mateix d'una manera uniforme ja que no podem saber si el futur estarà d'acord amb al passat perque no tenim probes empíriques al respecte, Hume creu que l'ésser humà no pot fer prediccions exeptuant el cas dels vidents és a dir que Adam com a ésser huma que és no podria demostrar aquest fet


4. Compareu la teoria del coneixement que es desprèn d'aquest text de Hume amb la teoria del coneixement d'algun altre filòsof. [2 punts


La teoria del coneixement de Hume és empirista idem que la de Aristòtil, ja que afirmen que el coneixement sorgeix de l'experiència rebutjant les idees que no poguem extreure d'aquesta.Tot i així les seves teories resulten bastan diferents, per Hume a partir dels sentits n'extraurem les impressions que a partir de la memòria servirant per crear i relacionar les idees, per Aristòtil en canvi creu que a partir dels sentits aconseguim imatges particulars que anem emagatzamant en la nostre memòria,i a partir d'extreure les peculiaritats de cada imatge particular arribem a una imatge universal que ens servirà per catalogar en el nostre pensamnet les diferents imatges que posteriorment extreurem de la realitat a partir dels sentits. Hume i Aristòtil es separan per a la seva concepció de la ciència,Aristótil és un ferm denfensor d'aquesta i creu que és universal i necessària mentre que Hume nega la conexió entre causa i efecte de manera que no accepta les lleis científiques universals ja que no han estat aplicades ni desmotrades empiricament en tots els casos, i com que no en tenim una impressió no podem afirmar que sempre es compleixi

Comentari de text Descartes (Aina Murcia)

Però, allò que fa que molts pensin que és difícil conèixer el que és Déu, i fins i tot el que és la seva ànima, és que no eleven mai el seu esperit per damunt de les coses sensibles i que estan tan acostumats a no considerar res si no és imaginant-ho —que és una manera de pensar apropiada per a les coses materials— que tot allò que no és imaginable els sembla que és inintel·ligible. Cosa que és bastant palesa pel fet que, fins i tot els filòsofs, admeten com a màxima a les escoles que no hi ha res en l’enteniment que no hagi estat anteriorment en els sentits, on, tanmateix, és segur que mai no han estat les idees de Déu i de l’ànima. I em sembla que aquells que volen usar la imaginació per comprendre-les fan igual com si, per sentir els sons o flairar les olors, volguessin servir- se dels ulls; i amb aquesta diferència afegida: que el sentit de la vista no ens assegura pas menys que l’olfacte o l’oïda la veritat dels seus objectes respectius, mentre que ni la imaginació ni els sentits ens poden assegurar mai res si no hi intervé l’enteniment. (René DESCARTES.El discurs del mètode, IV)


1. Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules– les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.
Aquest fragment pertenyent el discurs del mètode és uns crítica a l'ús de la imaginació per compendre les idees de l'ànima i de Déu.Ja que aquesta es basa en la informació extreta a partir dels sentits i pertant només seria útil per entendre coses sensibles i no  pas per compendre idees que no provenen de coses materials. 

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions –al voltant de 5-15 paraules en cada cas: 

- Inintel·ligible: és quelcom que no es pot concebre 
- Imaginació: capacitat d 'invenció a partir de la informació que provè dels sentits

3. Per què diu Descartes que els sentits no ens poden assegurar mai res si no hi intervé l’enteniment. (En la vostra resposta, haureu de referir-vos als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)
Descartes és el creador del dubte metòdic a partir del qual pretén arribar a una primera veritat dubtant de tot el que no sigui ni clar ni distint.El primer motiu de dubte de Descartes precisament són els sentits,Descartes té la certesa de que els sentits ens enganyen ,afectes óptics com la refrecció d'un objecte en un vas d' aigua ,demostra que els sentits capten imatges enganyoses i que no ens en poden fiar.Així dons els sentis no poden assegurar res ,així doncs que assegura les coses?. A partir del dubte metòdic Descartes arriba a la primera veritat " penso pertant existeixo", d'aquesta veritat extreu que ell existeix i que és una cosa pensant, i és através del pensament i  seguint el mètode Cartesià i les seves quatre parts(evidència ,anàlisi ,síntesi, enumeració) és com realment podem concebre les coses , i pertant entendre les idees de Déu i ànima, ja que al no ser materials no hauriem d'utilitzar la imaginació per proposar possibilitats sinó arribar a una conclusió tant distinta i clara que l'acceptem com a veritat. Com el fet que Déu ha d'existir ja que l'imaginem infinit i no podem imaginar una cosa que no coneixem( a través dels sentits) ja que nosaltres sóm éssers finits,pertant l'única possibilitat és que Deu aixi introduit aquesta idea en a nostre consciència. I és Deu qui ens assegura la veritat de la informació adquirida per la res cogitans,és adir els sentits,ja que Déu és un ésser infinit i pertant perfecte, i un ésser perfecte no pot ser enganyador

4. Relacioneu el tema del text amb una altra visió filosòfica d'aquest mateix tema.

Descartes comparteix el concepte de no fiar-nos dels sentits amb el filòsof Plató,aquest filòsof a partir del plantaixement de Heràclit que el món fluia constantment i que pertant no podiem pensar un objecta o concepta ja que aquest canviava va arribar a la conclusió de que havia d'existir un univers odeal i inteligible independent de les coses que podem percebre a partir dels nostres sentits on existicin les idees inmutables i eternes que fossin model de copia dels objectes sensibles ( del món "real" ).Davant aquesta divisió de la realitat en dos móns,el món sensible i el de les idees el primer queda reduit a una ombra del món intel·ligible ,un món aparent i imperfecte a partir del qual no podem arribar a la veritat. Per tant fent ús dels sentits només captariem les copies del món de les idees i no aconseguiriem a arribar a la meta: el descobriment de la veritat.Ja que segons Descartes i Plató i contrariament als Sofistes existeix la veritat,però segons aquests autors i contraris a empiristes com Hume, per aconseguir-ho hem de fer ús de la raó i no dels nostres sentits.

5. Creieu que Descartes té raó en relació amb el que diu en aquest text? Raoneu la resposta.

És díficil no caure en la tentació de pensar en el geni Maligne de Descartes i que vivim en un món " Matrix" que realment no és veritable,però no crec que el raonament de Descartes sigui el correcte.És cert fins a un punt que els nostres sentits ens enganyen, no tenim un cervell perfecte que sigui capaç de donar sentit a tot alló que pugui captar la nostre vista,oïda,olfacte,etc. i realment potser no veiem el món com és en realitat però l'afirmació de la nostre existència a partir de Déu potser tampoc és certa.Descartes arriba a la conclusió de la seva existència a partir de l'afirmació que nosaltres tenim la idea d'infinit sent éssers finits i aixó seria impossible sense que un ésser infinit ens l'hagués introduit,però realment tenim un concepte d'infinit?Tothom parla de que l'Univers és infinit però realment ningú és capaç d'entendre el concepte d'infinit,l'apliquem com a una idea contrària a la finitud que és el que coneixem però no l'entenem com a una idea en si,ja que sóm éssers finits i no tenim aquesta capacitat, pertant crec que realment no entem l'infinit i Déu no ens ha inculcat aquesta idea. I si Déu no ens assegura la nostre existència ja que ell no ens enganyaria,que ens l'assegura?.Crec que ens l'assegura la ciència,quan Descartes apolla les teories de Newton per reduir al món a fisica o química no està tant allunyat de la realitat, els càlculs,els nombres són capaços de donar sentit a alló que va més enllà dels nostres sentits. En conclusió,estic d'acord que els sentits no són perfectes i pertant potser no són una font fiable,però hi ha altres vies per arribar a la veritat de les coses sense afirmar l'existència de Déu,pel que fa a que assegura la nostra pròpia existència doncs he d'admetre que no n'estic segura,i que potser ara no estic escribint un comentari de text,però davant la magnitud de la naturalesa i la "realitat" crec que seria realment difícil que tot això fos una simple invenció del meu cervell o de la meva ànima.

Comentari de text Descartes (Laura Moya)

Però, allò que fa que molts pensin que és difícil conèixer el que és Déu, i fins i tot el que és la seva ànima, és que no eleven mai el seu esperit per damunt de les coses sensibles i que estan tan acostumats a no considerar res si no és imaginant-ho —que és una manera de pensar apropiada per a les coses materials— que tot allò que no és imaginable els sembla que és inintel·ligible. Cosa que és bastant palesa pel fet que, fins i tot els filòsofs, admeten com a màxima a les escoles que no hi ha res en l’enteniment que no hagi estat anteriorment en els sentits, on, tanmateix, és segur que mai no han estat les idees de Déu i de l’ànima. I em sembla que aquells que volen usar la imaginació per comprendre-les fan igual com si, per sentir els sons o flairar les olors, volguessin servir- se dels ulls; i amb aquesta diferència afegida: que el sentit de la vista no ens assegura pas menys que l’olfacte o l’oïda la veritat dels seus objectes respectius, mentre que ni la imaginació ni els sentits ens poden assegurar mai res si no hi intervé l’enteniment. (René DESCARTES.El discurs del mètode, IV)

1. Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules– les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.  

En aquest text, Descartes critica a l'empirisme -en concret, a la seva superficialitat pel que fa al coneixement-, ja que, segons aquest corrent de pensament filosòfic, només podem obtenir coneixement a través dels sentits, i per tant tot allò que no podem imaginar no existeix. Descartes defineix com a ignorants als empiristes, perquè compara el seu mètode per arribar a conèixer Déu amb algú que, per exemple, intenta olorar una flor amb els ulls o amb qualsevol altre sentit que no és l'olfacte. A més, el filòsof afegeix que limitar-se únicament al coneixement sensible és enganyós, ja que tan sols amb la raó podrem arribar a l'autèntica veritat de les coses.

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions –al voltant de 5-15 paraules en cada cas:
- Inintel·ligible: que no es pot entendre. Impossible de distingir amb la intel·ligència.
- Imaginació: imatge que es forma en la ment d'un cos material captat prèviament pels sentits.

3. Per què diu Descartes que els sentits no ens poden assegurar mai res si no hi intervé l’enteniment. (En la vostra resposta, haureu de referir-vos als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text).


 

Descartes diu que els sentits “no ens poden assegurar res si no hi intervé l’enteniment” perquè el coneixement sensible és limitat, i cal dubtar-ne. De fet, és el primer aspecte que posa en dubte en el seu dubte metòdic, i demostra la poca fiabilitat del que percebem pels sentits mitjançant el seu anàlisi del tros de cera. Només la raó pot vèncer la ignorància i el dubte, però per sí mateixa no pot descobrir la veritat, sinó que necessita un mètode apropiat. Segurament, tots els que proven la inexistència de Déu no estan racionalitzant correctament, i no són capaces de concebre realitats metafísiques, més enllà del món material. Però, segons Descartes, l'existència de Déu és fonamental perquè és la garantia que ens assegura la veracitat de les coses mentre un mateix no està pensant. Això és perquè "cogito, ergo sum", la primera veritat a la qual el filòsof arriba, només afirma l'existència com a conseqüència del pensament. Segons ell, una prova que Déu és una realitat es troba en el fet que nosaltres, que som éssers imperfectes, d'alguna manera tenim a les nostres ments a Déu, i sempre l'associem a la perfecció. Però és lògic que un ésser imperfecte no pot haver-se creat la idea d'un ésser perfecte per sí mateix. En conseqüència, això vol dir que ha estat Déu qui ens ha posat aquesta idea a la nostra ment com a segell d'haver creat el nostre món (Déu és una idea innata).

4. Relacioneu el tema del text amb una altra visió filosòfica d'aquest mateix tema.


Aquest text es podria relacionar amb molts filòsofs, però la relació més directa que trobem és amb Aristòtil. En primer lloc, tant Plató com Descartes coincideixen a lluitar contra aquelles escoles filosòfiques que neguen l'existència o la incognoscibilitat de la veritat. Així, el filòsof grec s'enfronta al relativisme dels sofistes que considera que no existeixen veritats absolutes. En la mateixa línia, Descartes cerca refusar l'escepticisme d'autors com Montaigne, que sosté que l'ésser humà no pot conèixer la veritat. Tots dos filòsofs comparteixen una especial predilecció per les matemàtiques: en el cas de Plató, mitjançant la influència del pitagorisme, el coneixement dels objectes matemàtics és un pas intermedi per al coneixement de les Idees.

De la mateixa manera Descartes, a causa de la seva formació matemàtica, considera que el coneixement matemàtic és una forma de coneixement modèlic del que ha de prendre nota la filosofia per reconstruir tot l'edifici del saber. Per a tots dos filòsofs conèixer és conèixer l'universal. Però, com caracteritzem l'universal? Tots dos filòsofs ens parlen d'idees però la caracterització que fan d'aquestes és diferent. En Plató, les idees són entitats subsistents que es troben en un món apart, no en la ment del subjecte de coneixement. Per a Descartes, al contrari, les idees són mentals, és a dir, són continguts de consciència.

Els dos autors comparteixen la idea que l'experiència sensible no és una forma adequada de coneixement: així Plató ens diu que el filòsof ha de deixar el coneixement sensible (la caverna) per centrar-se en el coneixement intel·ligible. De la mateixa manera, el filòsof francès considera que el coneixement dels sentits, l'experiència sensible no és una forma de coneixement vàlida, ja que la sensibilitat ens pot enganyar.
Aquesta espècie d'antiempirisme fa que coincideixin en la idea que la ment no és un paper en blanc. En els dos pensadors existeixen idees innates dins de la nostra ment principis evidents que l'origen dels quals no es troba en l'experiència. Com a conclusió, tots dos busquen canviar amb la filosofia el món que els envolta.

5. Creieu que Descartes té raó en relació amb el que diu en aquest text? Raoneu la resposta.

Després d'haver llegit el text, no estic conforme amb alguns arguments esmentats per Descartes. D'entrada, el filòsof afirma l'existència de Déu, però no el posa en dubte prèviament. És evident que els sentits ens enganyen i que la racionalitat de Descartes s'ha d'aplicar necessàriament per trobar realitats científiques, les que regeixen el nostre món tal com no el podem veure degut a les nostres limitacions sensorials. Però, en part, hem pogut arribar fins aquestes realitats perquè a partir de les nostres experiències sensorials i l'ús de la raó hem estat capaços d'indagar en fenòmens aparentment fora del nostre abast, que en un principi no encaixaven si ens basàvem només en els nostres sentits, que els avenços científics i tecnològics han fet possible. És a dir, no podem basar-nos en el coneixement sensorial (sinó del racional), però el necessitem com a punt de partida per fomentar hipòtesis i refutar-les en el cas que no es compleixin.

(Laura Moya)

La Moral Cartesiana

1.Què opines de la moral cartesiana?


Tot i no compartir part de la filosofia de Descartes la meva opinió sobre la seva moral és possitiva, si més no crec que és molt coherent amb la forma de raonar cartesiana. L'objectiu de Descartes era descobir el coneixement segur i veritable, no creia en els coneixements extrets de l'ensenyament aristotelicoescolàstic, sinó que volia evitar qualsevol prejudici inicial començant la seva recerca de coneixement dubtant de tot ( el dubte sistemàtic) per arribar a la veritat evident . Així doncs en una filosofia basada en el dubte , ón encara no s'està segur de la certesa de les coses no hi té lloc una moral ni fixa ni dogmàtica , per tant és lògica la creació de Descartes de la Moral provisional. En la filosofia cartesiana suspenem els nostres judicis fins haver dubtat de tot i trobar la veritat ( Pirrisme), però no podem suspendre la nostres accions diàries. D'aquesta incompatibilitat surgeix la Moral provisional, un seguit de principis per guiar-nos en el nostre dia a dia. Es pateix el risc de caure en l'error però segons Descartes és preferible a quedar-se paralitzat. La moralitat cartesiana influida per l'escèptic Montaigne que creia en obeir les lleis ,els costums i les religions del propi país i en Aristòtil i la seva teoria de no caure en els exesos i extrems de les coses es basa en aquesta neutralitat, aquesta neutralitat és important ja que tot es troba en dubte i quan no coneixem res amb exactitud millor no pendre'n part


2.Hi estàs d'acord? Per què si i per què no ?
Per una part estic d'acord amb la llibertat de pensament que Descartes estableix en aquesta moral ón ens podem servir de la rao per elegir els nostres actes, és potser una moral més lliure que la d'altres filòsofs, menys dogmàtiques, i estic en contra del dogmatisme ja que cada situació és diferent i establir unes lleis que s'han de complir en tots els casos potser no es l'acció més adequada, peró també existeix el perill de caure en la filosofia sofista capaç de transgibersar la veritat per adaptar-la a les nostres necesitats i seria un error.


Pel que fa a les màximes la meva opinió és la següent:

1a màxima: seguir els costums i lleis del país en el que hom es trobi, conservant la religió i les pròpies creences, tot i això des d'una postura moderada.

Trobu aquesta màxima molt respectuosa , quant uns país ens acull és important respectar la seva societat ja que els nouvinguts sóm nosaltres , el matís d'una postura moderada i de conservar les nostres creences el trobu encertat perquè olvidar les nostres arrels seria una errada greu, no hem de deixar de ser qui sóm però ens hem d'adaptar al nostre ambient per conviure en serenitat i tolerància.

2a màxima: ser constants en les nostres accions i peserverar en els nostres objectius fins al final, deixant de banda les indecisions o remordiments.
Crec que la persevarància és realment important en la vida , ja que sense aquesta no arrivariem a enlloc, hem de lluitar per els nostres objectius i no resignar-nos per la seva dificultat sino treballar amb constància no crec però que deixar de banda les indecisions o remordiments sigui el millor, ja que les indecisions són un pas per poder raonar entre dos fets i elegir el més adequat i els remordiments tot i ser molestos al llarg de la vida són necessaris perquè si tens remordiments per un fet significa que no estàs d'acord amb els teus actes i poder reflexionar i decidir evitar-los en una situació futura.


3a màxima: procurar vèncer-me a mi mateix abans que a la fortuna i modificar els meus desitjos abans que l'ordre del món.
Crec que en aquesta màxima Descartes posa a la societat per sobre de l'individu.En la primera part parla de superar-nos a nosaltres mateixos i no pensar amb la sort. En la segona part parla d'adaptar-nos a la societat, adaptar les nostres metes al entorn on vivim abans que aquest ens " recordi" quines són les circunstàncies


4a màxima: Cultivar la raó per sobre de tot i aprendre constantment. 
Com a estudiant de batxillerat s'esperaria que fes una defensa de cultivar la raó, de la importància dels estudis,.... I com a adolascent molta gent esperaria que respongués quelcom com " vive la vida que són dos dias",però no crec ni en una ni en l'altre, no crec que centrar-nos només en descobrir la veritat o cultivar el nostre coneixament sigui una via mentalment sana per viure ja que la obsessió provoca la bojeria però tampoc em llançaré als braços del plaer inproductiu.Així doncs, Aristòtil tenia raó quan deia que en el punt mig es troba la virtud,és important mantenir l'equilibri entre la búsqueda de coneixement i l'esbarjo per poder manternir-nos centrats i ser útils.

3. Quins creus que són els punts més forts i quins els seus punts dèbils?
En la meva opinió la moral de Descartes no és una moral de veritat ,són pautes de conveniència, així doncs crec que un dels seus punts dèbils és la falta de presició i de profunditat d'aquesta moral però comprenc que no pot crear-ne una pels dubtes i estableix aquesta provisional. Els punts més forts , és el respecte , parla de respectar, adaptar-se , conviure,... . En cap moment diu que està bé o que està malament ni busca castigar als detrectors amb un infern tòrrid probablament inexistent . No amanaça als " pecadors " sino que simplement es un guia per viure en comunitat. Aquesta acceptació de les cultures religioses o tradicions per part d'una persona religiosa d'aquella època és un fet extrany, però Descartes és un seguidor de la raó no del Dogmatisme i és conscient de que la moral provisional ha de ser pragmàtica i respectuosa amb els altres.



(Aina Murcia)

Treball mètode cartesià: Com l'apliquem a la vida quotidiana ? (Aina i Laura)

Aquest treball consisteix en tres situacions laborals on els protagonistes utilitzen el mètode de Descartes per resoldre un conflicte. En realitat, tot i no ser-ne conscients l'emprem constantment en el nostre dia dia,com per exemple el fet de fragmentar un problema en les seves parts més petites per poder analitzar-lo millor, el problema apareix quan no en fem un bon ús. Ja que l'importància del mètode recau en l'ordre de les seves parts que s'han de seguir rigorosament per no deixar cap detall sense analitzar. Des del nostre punt de vista ( com a estudiants del batxillerat científic) creiem camp podríem tenir més facilitat per aplicar concretament els últims tres passos, ja que tenen molt a veure amb el mètode científic el qual utilitzem diàriament, en canvi, no només per a nosaltres, sinó en general, creiem que la part més difícil del mètode és la inicial ( l'Evidència) perquè moltes vegades ens deixem endur per la voluntat irracional i prejutgem abans de saber les coses amb certesa i claredat. I com que precisament és el punt d'inici, si aquest resulta erroni els punts successius també.


Anem a veure tres casos exemple:




1-El metge cartesià
Per el·laborar aquest exemple hem decidit servir-nos  d'un cas que darrerament ha afectat a un amic nostre i que s'ha complicat pel fet que els metges encarregats no han seguit el mètode cartesià correctament.


El noi es va presentar al CAP amb un quadre de símptomes que consistia en mal de cap, febre, tos constant i dolor facial. Com que va anar al metge durant els mesos d'hivern, quan els casos de grip són molt comuns, els metges li van diagnosticar el virus sense haver fet un diagnòstic complet. Més tard, però, la malaltia es va complicar; el noi no millorava i va estar a casa tres setmanes sense menjar i vomitant el poc que menjava. Els metges doncs, havien fet un prejudici que els havia dut a l'error.
Si els metges haguessin seguit el mètode primerament no haurien acceptat la grip com a veritat perquè no era un fet clar ni distint ja que els símptomes presentats eren comuns en moltes malalties i no només propis del virus. En segon lloc, haguessin analitzat per separat tots els símptomes  acuradament i realitzat un seguit de proves per buscar-ne totes les possibles causes i haurien pogut observar que la mucositat no era blanquinosa característica de la grip sinó grogosa , a més a més haguessin realitzat un TAC per buscar les causes de la cefalea i haurien trobat unes petites taques blanques en la prova. A partir de totes aquestes dades haurien anat construint un quadre de símptomes complet i correcte amb totes les seves causes a partir d'anar relacionant els símptomes apareguts ( per exemple a partir d'examinar les taques blanques trobades en el TAC haurien descobert que es tractava de pus) i un cop analitzada tota la informació, anant en compte per no deixar-se cap possible símptoma que modifiques el diagnòstic, haurien arribat a la conclusió que el noi no tenia la grip si no una sinusitis aguda. Però com que no van  actuar correctament, no van detectar-la amb prou temps i la malaltia es va agreujar tant fins el punt que la infecció li ha arribat a perforar el crani fins a accedir al cervell i li han hagut de realitzar una operació quirúrgica important, per un cas de sinusitis que si es tracta correctament pot ser inoqua. Així doncs. és un cas on és pot observar la importància de seguir un mètode ordenat i rigorós com el cartesià.


El detectiu cartesià
Són les 7 del matí i el detectiu Puig ha sigut cridat per investigar un possible cas de suïcidi d'una dona al carrer Torraviu. Quan arriba al lloc dels fets es troba a la víctima amb una pistola  envoltada de policia científica i de mobles, talment com si hagués sigut un robatori. L'inspector de policia ja havia fet el primer pas del mètode cartesià descartant el possible robatori, ja que, en examinar tota la casa va veure que les coses de valor seguien intactes. Però no el va complir posteriorment, perquè, segons ell només quedava la possibilitat que fos un suïcidi, atenent a les declaracions fetes pels veïns que sabien que feia mesos que a la dona se li havia diagnosticat depressió. Tot i això, el detectiu, que portava molts anys d'experiència a les seves espatlles, sabia perfectament que per treure l'entrellat d'un cas que es presta a tanta confusió, calia analitzar ordenat i minuciosament cada detall. Així que va fer cas omís de les suposicions policials i va decidir agafar el cas de zero (sense prejudicis).  Primer inspeccionà tota la zona , però no trobà proves biològiques rellevants. Després es centrà en la sala del crim i examinà acuradament el cadàver, i va ser aleshores quan va trobar proves contundents que demostraven que allò era un assassinat amb totes les de la llei. Així, si hagués partit de la idea d'un suïcidi, segurament no li hauria donat importància a aquestes proves ( o ni s'hagués molestat en trobar-les). Aquestes proves eren dues bàsicament: la mà de la víctima no estava encarcarada al voltant del gallet, sinó que rodejava el mànec de la pistola (fet desconcertant que només es podia explicar si algú li hagués col·locat la pistola posteriorment); per altra banda, no hi havia marca de foc a la templa ni restes de pólvora, cosa que demostrava que el tir s'havia fet de més lluny. Finalment, una tercera prova que accentuava la certesa de les altres dues és que el detectiu tenia constància que la dona era esquerrana, i en canvi, el cadàver tenia l'arma del crim a la seva mà dreta. L'assassí no va pensar en aquests detalls a l'hora de cometre el crim. Més tard es va saber que qui havia matat a aquella pobra dona era el seu marit, que la maltractava. Precisament per això la dona estava depressiva. El mòbil del crim va ser, segons la confessió del marit, els tràmits de separació que la dona estava posant en marxa amb la total oposició d'ell.


El mecànic cartesià


En Bob portava un taller mecànic desde feia anys. Un matí va aparèixer un client arrosegant la seva motocicleta nova,ja que aquesta havia deixat de funcionar mentre el jove anava a treballar, aquest li va deixar el vehicle i va marxar. En Bob ,"el manetes" pels coneguts, va començar a treballar amb l'artefacta, desprès d'un matí de dura feina el mecànic no trobava cap incidència ni fet extrany i no entenia com era possible que la motocicleta no funcionés. Davant aquesta incongruència en Bob va decidir començar de nou.
Aquí podrem veure clarament una materialització dels passos que conformen el mètode. Vegem-ho:


EVIDÈNCIES:  Era clar i distint per l'esperit d'en Bob que la moto no funcionava i que havia d'existir una causa que ho justifiqués, que no podia ser l'antiguitat del vehicle. (En bob, molt graciós ell, també va pensar que el noi no deuria ser del RACC).
ANÀLISI: va desmuntar la moto en totes les seves peces bàsiques i les va examinar per separat. Totes estavaen perfectament. Només quedava per veure el dipòsit, i gràcies als seus anys d'experiència va notar que la olor de la betzina no era l'adequada sinó que feia olor a gasoil.
SÍNTESI: Va muntar de nou la moto, amb l'avantatge de conèixer prèviament que totes les peces es trobaven en bon estat, i així va poder confirmar que no existia cap problema en les connexions entre les diferenets parts.Només podia haver-hi un problema amb el combustible.Un cop examinats els fets, va trucar al propietari per resoldre el dubte de la gasolina i aquest li va confirmar que s'havia equivocat a l'hora de administrar-li a la motocicleta.
ENNUMERACIÓ: Coneixent totes les dades només calia comprovar que el seu raonament era correcte, així doncs, va netejar el dipòsit i va introduir-hi la gasolina adequada.I la moto es va engegar.

Autores: Laura Moya i Aina Murcia

LA MORAL CARTESIANA (Laura Moya)

1. Què opines de la moral cartesiana?


Davant la profunda insatisfacció de la diversitat de coneixements filosòfics rebuts i les ganes d'assolir una filosofia definitiva i vàlida universalment, Descartes proposa no quedar-se mai satisfet sinó amb allò completament evident (allò clar i distint per la raó) i rebutjar com a fals tot allò que pugui ser mínimament dubtable. Tal i com s'ha estudiat, aquest procés és el que es coneix com a dubte mètodic.


No obstant, per a poder guiar-se a través de la vida de manera ètica mentre dura el procés de revisió de les nostres creences fins a arribar a la certesa, va posar en pràctica el que ell anomena una "moral provisional", que rep aquest nom precisament per aquest motiu. També penso que el seu nom s'adequa a la branca filosòfia que treballa, ja que quan parlem de moral estem parlant sobre accions humanes, que poden anar canviant i es poden concebre de manera diferent al llarg de la història.


Aquesta moral, constituïda per 4 simples màximes, adopta una postura moderada, i em sembla molt intel·ligent per part del filòsof, no només perquè crec firmement en la frase aristotèlica que "en el punt mig romàn la virtut" i que els excessos o extrems mai són bons, sinó perquè és lògic prendre temporalment aquesta postura de neutralitat mentre posa tot el coneixement en dubte; d'aquesta manera és més senzill mantenir-se lluny de l'equivocació. Descartes prefereix mantenir-se al mig per no errar molt si descobreix que la conducta correcta es troba en un extrem que podria no ser l'escollit en un principi. Amb el que no estaria d'acord seria, un cop sabut l'extrem correcte, que se seguís mantenint al mig, i no decantar-se per un costat o un altre.


2. Hi estàs d'acord? Per què sí o per què no?
 Anem a analitzar màxima per màxima per donar-ne la opinió de cadascuna.


1a màxima: seguir els costums i lleis del país en el que hom es trobi, conservant la religió i les pròpies creences, tot i això des d'una postura moderada.
Em sembla força apropiada perquè pretén evitar els conflictes politico-religiosos i sobretot promou la tolerància i el respecte a les creences alienes, sempre i quan no violin la llibertat dels altres. L'únic punt en el que difereixo amb Descartes és que en cap moment mostra, també, l'acceptació de les persones laiques, segurament perquè ell no podia concebre la filosofia sense la figura de Déu.


2a màxima: ser constants en les nostres accions i peserverar en els nostres objectius fins al final, deixant de banda les indecisions o remordiments.
Aquesta és per mi la màxima més encertada. Crec que la clau de l'èxit en quelcom, més que en ser molt bo en tal cosa o no, està en l'esforç i constància que posem per arribar als nostres somnis o fites en la vida. És veritat que si ens passem tota la vida aferrats als errors del passat mai podrem avançar en el present per construir el propi futur, però com a persones que som ens equivoquem, i la por a equivocar-nos és la que molts cops ens provoca la indecisió. Però això no és del tot dolent. Una mala decisió condueix al fracàs, a l'error. Ens arrepentirem d'haver caigut, però precisament la constància serà la força que ens ajudi a aixecar-nos i a provar de nou, amb l'avantatge que hem après sobre l'error comès anteriorment.


3a màxima: procurar vèncer-me a mi mateix abans que a la fortuna i modificar els meus desitjos abans que l'ordre del món.
Segons el meu punt de vista, és una màxima força ambigua, amb la que estic d'acord parcialment. Per una banda, aquí Descartes es presenta com un home disposat a canviar interiorment abans que promoure un canvi en els usos i normes habituals de la societat en què viu. I aquí és on no estic d'acord. No podem ser conformistes amb la situació que ens ha tocat viure si aquesta és injusta o es pot millorar. Si ho fossim, els treballadors encara tindrien jornades laborals de 12 hores o es seguiria veient bé l'esclavitud, per exemple.
Per altra banda, estic d'acord amb Descartes quan diu, amb aquesta màxima, que és més feliç qui sap controlar el que desitja que qui viu constantment pendent dels desitjos que no depenen d'ell, ja que cada persona té les seves prioritats, la seva situació econòmica, les seves capacitats intel·lectuals, i un ha d'assumir fins a on pot arribar i fins a on no.


4a màxima: cultivar la raó per sobre de tot i aprendre constantment.
Estic completament d'acord amb aquesta màxima, ja que com més ens dotem de coneixements, més bon criteri tindrem davant de qualsevol aspecte i, per tant, millors decisions podrem prendre per trobar la pròpia felicitat.


3. Quins creus que són els seus punts forts i quins els seus punts dèbils?
Com he dit abans, per a mi el punt fort de la seva moral és que sigui "provisional". Entre tots hem de construir un món millor, més just i pur, i per això cal que hi hagi canvis (en la mentalitat de les persones, de la ètica, en definitiva) que el facin evolucionar cap a aquesta direcció. No podem considerar les conductes humanes com a dogmes, ja que això afavoriria a l'estancament i a la possibilitat de que tal dogma sigui erròni.


En quant al punt feble de la moral cartesiana, Descartes adopta una postura moderada en la seva moral provisional mentre exposa tot al dubte perquè així, des del mig, no es desviarà tant de la posterior descoberta de la conducta vertadera. Però qui assegura que el descobriment d'aquesta suposada "vertadera conducta", que ens farà anar a un extrem o a un altre de la "corda de la moral", és realment la bona? Podria ser que la base del seu plantejament ja fos incorrecta d'entrada.


4. Cerca notícies a la premsa escrita que exemplifiquin les idees morals de Descartes.
(Relaciono aquesta notícia amb la 2a màxima de la moral cartesiana)

La vacuna preventiva contra el virus del sida del CSIC puede ser una de las mejores noticias relativas a la salud del año y un rayo de esperanza para millones de personas afectadas por el sida en todo el mundo. Los resultados del estudio, que fueron presentados en rueda de prensa la semana pasada por los responsables de la investigación son excelentes, ya que se logró una respuesta inmune del 90% en los 30 voluntarios sanos que se ofrecieron para esta fase I del ensayo clínico. El 85% seguía manteniendo esta inmunidad contra el virus del VIH  un año después de recibir la vacuna. Un estudio, dirigido por investigadores de varios centros científicos españoles, entre ellos un grupo de la Universidad del País Vasco dirigido por el profesor Félix Goñi, ha demostrado que, modificando la rigidez de la membrana plasmática de los linfocitos T, se podría llegar a impedir la entrada del virus del sida en el interior de las células.


Aunque la investigación se ha llevado a cabo en cultivos celulares en laboratorio, los resultados demuestran que este sistema podría, al menos, reducir el grado de infección por parte del virus, ha informado el CSIC (Centros Superior de Investigaciones Científicas) en un comunicado.


El trabajo, que aparece publicado en la revista Chemistry and Biology,  ha sido realizado completamente por equipos españoles de la Universidad del País Vasco, del Centro Nacional de Biotecnología del CSIC, del Instituto de Química Avanzada de Cataluña, del instituto de Investigación IrsiCaixa, del Departamento de Salud de la Generalitat y del Hospital 12 de octubre de Madrid.




(Laura Moya)